takatuka
català | castellano

Entrevista a Isabel Meira: "una notícia falsa no és una notícia"


Isabel Meira és periodista d'Antena 2 (Portugal), a on fa reportatges i audiodocumentals. Ha treballat amb anterioritat a Radio Clube Portuguès i a la TSF, i els seus treballs han rebut diferents distincions.

 
Ara s'estrena amb un llibre dirigit a joves a partir de 12 anys, Faig Likes, per tant existeixo, on parla sobre les xarxes socials, el periodisme i les fake news. Aquest s'ha publicat en castellà i català a la nostra editorial Takatuka. Parlem amb l'autora sobre algunes de les idees del llibre.
 
Si tot és a internet, què els toca fer als periodistes?
Als periodistes els toca fer allò que sempre han fet: informar, però en un context molt més desafiant.
No crec que tot estigui a internet. Són les empreses com Google o Amazon les que han aconseguit que interioritzem aquesta idea (que és molt diferent): la velocitat de les respostes quan fem una cerca, la quantitat d'enllaços que hi ha… és una bogeria! Sembla que a internet hi ha tota la informació sobre tot el què existeix al món i això pot ser aclaparador. A més, sempre camina amb nosaltres, a la butxaca, i ens pot tornar passius. Rebem el que apareix i ja està.
Per tant, tenir-ne consciència és fonamental per percebre millor el paper del periodisme a la societat. Perquè informar –fer periodisme– implica investigar, deduir, observar, comparar, analitzar… i posar en pràctica les tècniques periodístiques, les regles que defineixen com es fa una notícia o com es fa un reportatge. Si necessitem informació per prendre decisions, per orientar tot allò que anem fent al llarg de la vida, hem de ser conscients que també necessitem el periodisme a la societat. Internet havia de ser una eina —potser l'eina més poderosa de totes, sobretot avui dia—, però amb prou feines acaba sent això.
 
Una notícia falsa és una notícia?
No, una notícia falsa no és una notícia. L'expressió fake news es tradueix literalment com «notícies falses», però crec que aquesta traducció és una mica perillosa perquè sembla suggerir que una notícia pot ser vertadera o falsa. I no ho pot ser, o no ho hauria de fer.
Segons la tècnica periodística, perquè una notícia sigui construïda com a tal, cal comprovar els fets abans de publicar-los i, per tant, aquests són sempre vertaders. Per això, és preferible traduir fake news per “desinformació”. Em sembla que aquesta expressió dóna una idea més concreta que hi ha un moviment que és contrari al moviment de la informació i que no passa de manera innocent. Hi ha objectius concrets que poden ser guanyar diners o enfrontar-se a un adversari polític. La desinformació no és només una broma d'internet.
Ens deixa d'importar com a veritat. ¿Veritat o mentida?
No ho sé. Perquè, per una banda, aquestes generalitzacions són complexes; d'altra banda, hi ha fets que mostren que la mentida aconsegueix ser molt eficaç i que té conseqüències molt concretes a les nostres societats. Fets com l'elecció de Donald Trump per a la presidència dels Estats Units, el 2016, o com el referèndum sobre el Brexit, que va desencadenar el procés de sortida del Regne Unit de la Unió Europea, són exemples que la mentida es va imposar a través de la manipulació de la informació, a través de les fake news. I no sé si això passa perquè ens ha deixat d'importar o perquè internet s'ha convertit en una eina molt poderosa per als fabricants de mentides. Tan poderosa que pot provocar que ens limitem a arronsar les espatlles, no és cert?
 
I què és això del pensament crític?
És sobretot la nostra capacitat de resistir la temptació de fer judicis precipitats, sense fonament, i això exigeix molt d'entrenament. Exigeix un entrenament d'observació, contrastar, qüestionament, tenir dubtes, desconfiar.
La investigadora Joana Sá explica això molt bé al prefaci del llibre. El nostre cervell té tendència a formar primer les opinions i anar després a cercar fets que confirmin aquestes opinions. I si no estem atents, és això el que passarà. Per tant, correm el risc de veure el món a través d'un filtre enorme de prejudicis i de prendre decisions molt menys encertades o ponderades. El pensament crític és la capacitat d'enderrocar aquests filtres, de posar-nos al lloc de l'altre, de percebre que la realitat pot tenir diverses capes i ser molt més complexa del que sembla.
 
Pot ser doncs Internet necessita frens? Quins?
Depèn de què i de què signifiquen aquests frens. A internet, les empreses tecnològiques, les plataformes digitals… són una indústria, una indústria que hauria de funcionar seguint unes regles, tal com funcionen totes les indústries. Per exemple, no ens passaria pel cap que la indústria aeronàutica funcionés pràcticament sense regles o amb codis interns que no són coneguts, perquè això podria ser perillós per als milers de milions de persones que utilitzen els avions a tot el món. Aleshores, com és possible que aquestes empreses, que també tenen un impacte enorme a la vida de milers de milions de persones i que fan el seu negoci a costa de les dades personals que recullen dels usuaris, com és que aquestes empreses poden funcionar pràcticament sense regles?
Per què ens serveix ser persones veritablement informades?
Jo crec que la millor resposta a aquesta pregunta és un petit exercici d'imaginació que intento fer al llibre: imagina com seria si ens aixequéssim un dia i no tinguéssim informació sobre res, que no tinguéssim accés a la informació o que totes les informacions fossin falses. Aquesta pandèmia de la Covid-19 és també una bona oportunitat per reflexionar-hi. Què és el que faríem? Ens passem la vida prenent decisions o participant en eleccions (sobretot quan tenim la sort de viure en societats democràtiques en què són possibles aquestes eleccions) i, aleshores, estar informat és com tenir una mena de múscul invisible que ens ajuda a prendre decisions més sòlides, més consistents; no necessàriament més encertades, no es tracta d'això, però almenys més conscients. 
I com podem ser-ho? Dona'ns tres pistes importants.
Jo et diria: verificar la informació abans de compartir-la, desconfiar de continguts altament virals i denunciar-los quan siguin falsos. Tres pistes. Però el que jo penso sincerament és que, abans que res, cal que recuperem el sentit comú. El primer que hem de fer és parar-nos a pensar, tenir consciència que estem adormits i que estem sent manipulats per coses com la quantitat de likes que tenim a les xarxes socials o de com el sistema de notificacions ens fa estar en permanent estat d'alerta. I, per tant, jo crec que la pista més important certament a hores d'ara és aquesta: parar per pensar. Fer explotar la bombolla.
 

* Entrevista realitzada per la editorial portuguesa Planeta Tangerina: https://www.planetatangerina.com/pt-pt/7-perguntas-isabel-meira/