Entrevista al col·lectiu Estudi Rebimboca

L’André Rodrigues, la Larissa Ribeiro, la Paula Desgualdo i el Pedro Markun són un col·lectiu d’autors i il·lustradors brasilers de l’Estudi Rebimboca que s’ha proposat acostar la política als més petits. En aquest projecte han treballat juntament amb nens i nenes de tres a deu anys en sis tallers. A Takatuka hem creuat l’oceà Atlàntic de forma virtual per a poder entrevistar als autors de Les eleccions dels animals i Aquí qui mana?

Sou quatre persones. Com us organitzeu quan escriviu i il·lustreu un llibre infantil?

Des del principi vam decidir que seria un projecte col·laboratiu, així que tots som autors i creadors d’aquests llibres juntament amb els nens i nenes que han participat en els tallers. Tot i així, hi ha clars rols definits entre nosaltres. L’André i la Larissa dirigeixen un estudi de disseny anomenat Rebimboca i són les mans i el cor que hi ha darrere de les il·lustracions i dissenys dels llibres. La Paula Desgualdo és periodista i escriptora i s’encarrega de traduir correctament les idees que hi ha per a cada pàgina en un text poètic i bonic que agradi tant a infants com a adults. I el Pedro és un hacker, que porta temps creant tallers per a nens i nenes i ara és el responsable dels jocs i activitats col·laboratives que proposem als infants per crear un conte junts.

Hi ha hagut diferències entre els processos de creació de cada llibre?

Per descomptat. Per a la majoria de nosaltres, el primer conte infantil (Aquí qui mana?) va ser el nostre primer llibre, així que encara estem tractant de comprendre el seu procés, el que s’ha de fer i no s’ha de fer. També va ser un llibre ‘molt més obert’ que ens va permetre centrar-nos més en els tallers i aconseguir moltes més imatges i idees dels infants per compondre. Ens sentíem més còmodes amb la idea d’escriure un llibre més entre nosaltres, així que en el segon conte infantil (Les eleccions dels animals) també vam decidir centrar-nos en un llibre més “guiat per la història”, on tot el fil narratiu ja estava decidit abans de començar els tallers. Vam realitzar diverses eleccions d’animals simulades amb els nens i nenes participants, el que ens va permetre albirar com es desenvoluparia realment i ens va donar moltes de les idees per al final del llibre.

Com van ser els tallers amb els infants abans de realitzar els contes? Com els vàreu fer participar?

De fet, és bastant fàcil. Simplement els vam reunir i els vam dir: “Escolteu, us agradaria escriure un llibre amb nosaltres?”. La seva resposta és sempre positiva i estan encantats de participar en propostes d’aquest estil. Per descomptat, hi ha molts consells i trucs que vam aprendre treballant amb ells. Per exemple, en Les eleccions dels animals vam trencar el gel amb una ronda de “En Simón diu” i els vam proposar fer veure que eren tot tipus d’animals, simplement per crear el caràcter de cada un d’ells. També va ser un gran recurs totes aquestes precioses màscares d’animals pintades a mà amb les que els participants es disfressaven i es movien mentre sonava una música de la jungla de fons. O formant un gran cercle, amb una llum tènue, passàvem un petit mirall platejat perquè poguessin veure’s a si mateixos com animals mentre sonava la música i així reconeguessin en ells mateixos els seus propis animals.

I en el cas del llibree Aquí qui mana? Com va ser?

El nucli del taller va ser sobre la imaginació i el dibuix de qui governa en diferents escenaris com: ciutat, castell, casa, poble, vaixell, etc. Els presentàvem imatges icòniques, com el Castell de la Ventafocs de Disney i tot tipus de representacions gràfiques d’aquest tipus “llocs de poder” i els preguntàvem: “Qui governa aquí?”. Després els demanàvem als nens i nenes que els dibuixessin i tot seguit parlàvem de tots aquests dibuixos. Encara els tenim, més de dues-centes imatges de princeses i reis, capitans, mestres, entrenadors de futbol i així successivament. Immediatament vam veure que començaven a sorgir alguns patrons. Com, per exemple, gairebé sempre la princesa era una noia rossa, menys quan la dibuixaven amb un llapis d’un sol color, llavors el cabell era del mateix color que la resta del cos. Després vam reflexionar junts sobre tots això a partir de preguntes com: per què és rossa?, per què el capità fa servir barret?, per què un rei i no una reina? I així…

Quins conceptes heu treballat en aquests tallers?

La idea mai és esbrinar o, pitjor encara, ¡ensenyar !, la “resposta correcta”, sinó entreveure el “món imaginari” dels mateixos nens i nenes. En aquest sentit, en lloc de explicar-los què és la “democràcia” o les “eleccions”, hem tractat que ho reflexionessin per si mateixos. En el llibre Aquí qui mana?, després que els nens dibuixessin tots els personatges, necessitàvem seleccionar d’alguna forma quins dibuixos anirien a la nostra maqueta de llibre (feta amb cartró). Al principi, vam triar a un nen, aparentment a l’atzar, però en realitat triàvem al més sorollós i problemàtic que poguéssim trobar i li posàvem una corona al cap, perquè, com a Rei, seleccionés un dibuix de cada tipus. Quan va acabar, la primera reacció dels altres nens va ser esperar el seu torn. Però després vam dir alguna cosa com: “Que potser ets tu la seva filla/fill? No? Aleshores no seràs Rei”. Això provocava que immediatament comencessin a despotricar sobre l’injust que era aquest sistema i els vam demanar que trobessin una solució diferent per escollir els dibuixos. A partir d’aquí, ràpidament van pensar i van proposar una mena de sistema electoral pel seu compte. Així i tot, va ser força interessant veure que gairebé mai qüestionaven l’escassetat artificial de l’exercici. Ens podrien haver dit: si és un llibre de cartró, per què no afegiu algunes pàgines més?

Quina idea o opinió tenen els nens i nenes sobre la democràcia i la política actual?

Els hi has de preguntar. No, de debò. En general, creiem que al no parlar / protegir els nostres fills i filles d’aquestes preguntes més serioses / difícils / d’adults, ells no tindran cap opinió al respecte. Però els nens i nenes sí que parlen. I el més important, escolten. I aquí és on està el problema. De fet, va ser un dels factors desencadenants que ens va fer voler escriure llibres sobre política per a nens i nenes.

Durant les eleccions de 2014 al Brasil, hi va haver dos candidats de partits oposats i l’elecció va estar molt polaritzada. Una tarda parlant amb alguns nens petits (durant un taller diferent que no està relacionat amb llibres ni política), una nena em va dir que el president actual havia sortit a la televisió per dir a la població “que us fotin”. Això va ser abans de Bolsonaro, així que vaig pensar que no era possible en absolut. Però la nena es va mostrar inflexible. Del que estava parlant realment no era de les paraules del president, sinó de tot el que els adults havien estat comentant a casa sobre política i sobre els polítics. Sovint, els adults caiem en l’error de pensar que els nens no escolten, però la realitat és que no parlem amb ells però ells sí que ho fan amb els amics. Però com et comentava, sí que escolten. I si no se’ls parla explícitament sobre tots aquests temes complexos, ells desenvolupen el seu coneixement a partir del que escolten dels adults o de les opinions que comparteixen amb els seus amics.

Per què és tan important parlar de política i poder de decisió des de les primeres edats?

Per aconseguir millors polítics necessitem un millor imaginari polític. Necessitem que se’ns permeti visualitzar el món en el que volem viure. Per tant, és fonamental que els adults parlem amb els nens i nenes, els expliquem el món, les seves controvèrsies i dificultats, però també per mostrar-los que el món pot ser i serà millor si podem trobar formes de viure amb nosaltres mateixos i el medi ambient.

Com us imagineu la participació activa en la política i la vida social d’aquests nens i nenes en el futur?

En un dels nostres tallers vam fer una banda presidencial, que és una indumentària clàssica dels presidents al Brasil, i vam crear un pedestal on els nens i nenes podien pujar i fer un discurs sobre com seria el seu país si ells fossin president. Així és com els imaginem. Tots i cada un d’ells, permetent-se creure que en realitat són polítics, amb els poders i les responsabilitats per donar forma al món en què viuen. Al cap i a la fi, d’això tracta la política. És la vareta màgica que fem servir per canviar la realitat.